ESGLÉSIA DE SANTA MARIA​

Molt pocs la coneixen pel seu nom original: L'Església de la Nativitat de la Mare de Déu. Arribem a ella per la plaça Major. Per parlar de l'escalinata i la seua balustrada, direm que es va construir el 1799, bastant després de la iniciació de les obres de l'església i s'accepta el fet que el material que es va utilitzar va procedir segurament de les pedres d'un Teatre Romà ja molt deteriorat. Este accés dota la porta nord d'una importància que no es correspon; tot i ser esta la més utilitzada per tots els assistents als actes eclesiàstics, la porta principal és la que dóna a l'est.

El rei Jaume I va decidir construir l'església en el lloc on s'ubicava la mesquita major i també en temps dels gots el seu lloc de culte. L'obra s'inicia el 25 d'abril de 1334, com testifica la làpida fundacional que es pot veure a la base del campanar, i no finalitzarà fins a l'any 1730.

Consta de 3 naus de més de 20 metres d'altura, sent la nau central un poc més alta i més ampla que les laterals. La separació entre les naus és mitjançant arcs de mig punt, excepte un tram en el qual són apuntats; estos arcs es recolzen sobre grans columnes octogonals. L'altar i l'absis són de forma poligonal i estan orientats a l'est, lloc per on ix el sol. La presidència de l'altar major es va reservar per a la Mare de Déu de la Nativitat.

A l'església es troben les relíquies dels sants Abdó i Senén, patrons de Sagunt, també coneguts com «els sants de la pedra», en considerar-los protectors de l'agricultura, en referència a les calamitats climatològiques. Estos sants eren oriünds de Pèrsia i la devoció a ells es remunta al segle XV. En 1644 se'ls va proclamar patrons de la ciutat i les seues relíquies van ser portades des de Roma.

Mirant a l'altar major, a mà esquerra, es veu una portella que dóna accés al campanar. Del campanar original cal fer constar que es trobava en un estat ruïnós des del període de la invasió francesa, per la qual cosa es va decidir enderrocar-lo i procedir a una nova construcció. La seva altura és de 58 metres i 235 esglaons; l'escala és estreta i en forma de cargol. La sala del campanar té 17 metres quadrats i compta amb 8 campanes, 6 de bronze i 2 de fusta o matraques. Totes les campanes tenen el seu nom propi: Santa Teresita, Santa Maria, Sants Patrons, Crist Rei i, les dues més menudes, Sant Tarsici i Santa Eulàlia, més conegudes popularment pel nom de «les campanes de la bona mort». Les matraques s'utilitzen en els actes de la nostra Setmana Santa. Cal fer menció especial al Cimboriet, una campana que es troba a la part més elevada del campanar, en el pinacle de ferro, forjat en la siderúrgia local, que el corona juntament amb un penell.

Tornant a l'exterior trobem elements típics de l'època, com són els contraforts de descàrrega, els pinacles o la gran quantitat de vidrieres que il·luminen l'interior del temple. També podem observar escultures amb formes de dimonis, o gàrgoles que habiten la sostrada.

A la base del campanar, es troba un banc de pedra al que es coneix com el «banc de les mentides». Les pedres que el formen són posteriors a la construcció de l'església, i a diferència d’estes no porten cap marca de les que feien els picapedrers a fi de demostrar l'autoria i poder cobrar-les. El banc de les mentides ha estat un lloc de reunió, testimoni de moltes converses… Les persones s'explicaven les seues coses i es comentaven les novetats. Totes les xafarderies i acudits que circulaven per la ciutat s’exageraven i magnificaven i s'afegia més d'una mentida, d'ací el seu nom, perquè eren exageracions innocents, o no, d'algun fet ocorregut.

Conta la tradició que quan la missa era a les vuit i mitja del matí, el primer toc sonava a les vuit, de manera que els feligresos sortien de casa amb temps suficient per a reunir-se al banc abans d'entrar a l'església. Allà s'explicaven les ocurrències de la setmana, de manera que en un moment, les gestes de cadascú s’exageraven, fins al punt que qui era caçador, havia matat més conills que els que hi havia en tot el terme municipal. El mateix passava amb les feines del camp, o de qualsevol altra cosa. I tot això podia ser objecte de riure, burla o acudit. Tot un esdeveniment social en una època amb menys mitjans de comunicació que la nostra.

A les 11 de la nit en els temps del sereno, s'ajuntaven tots els habitants de la població en el banc. Quan era l'hora d'iniciar el seu recorregut, es posaven drets i cantaven la frase que coneixen els que ja tenen una edat: «Ave Maria Puríssima, el sereno…» i deien l'hora. Acabat este ritual, cadascú es dirigia al seu barri. En una població eminentment agrícola, el sereno complia una funció singular. Per ser despertat a una hora determinada es col·locaven a la porta de casa tantes pedres com l'hora a la qual es volia despertar.

Durant els anys cinquanta i seixanta, a la plaça Major, molt a prop de l'església, hi havia una escola unitària avui ja desapareguda. La zona del banc servia d'esbarjo a tots els assistents a estes aules. Allà es jugava al popular xurro. Avui ha perdut la seva part lúdica, d'entreteniment… encara que segueix sent un punt d'obligada trobada per als saguntins, des de sempre ha estat des d'on s'acomiada el dol en els enterraments.

De vegades ens acostem al patrimoni d'un poble, i tots estos detalls ens passen desapercebuts. I podem arribar a oblidar que cadascuna de les pedres que aixequen una civilització guarda milers d’històries, milers de comiats, abraçades, llàgrimes o somnis. Ací rau també la seva importància.

​​