Navega cap amunt
Inicia

El Teatre Romà

El Teatre Romà

 

 

 

 

 

 
  
 

EL TEATRE ROMÀ DE SAGUNT

 

Les autoritats romanes se servien dels teatres com un mitjà per a realitzar propaganda tant d'ells com del tipus de vida romà a través de l'edifici en si i també pels missatges que des d'allà es llançaven. Igual que els seus antecessors, utilitzen els edificis teatrals per dur a terme representacions de tot tipus, tant teatrals com pompes fúnebres d'un personatge públic. Els espectacles es produïen durant tot el dia, i era l'Estat qui els subvencionava sense que l'espectador hagués de pagar per assistir. Igual que va succeir amb la resta de teatres, la implantació del cristianisme al segle IV va suposar un fre a les representacions teatrals a Sagunt, ja que la nova religió considerava immorals este tipus d'espectacles. Això, unit al pas del temps va originar el deteriorament progressiu de l'edifici que va servir, igual que tants altres de l'època, com a pedrera per al proveïment de materials per a la construcció d'habitatges i altres monuments a la ciutat o fora d'ella, com és el cas del Monestir de Sant Miquel dels Reis. Un altre factor important en el seu deteriorament és la seua ubicació, al costat del castell, escenari de qualsevol enfrontament bèl·lic que afectés la ciutat.

 

El Teatre Romà, datat al segle I d. C., ha estat un edifici molt alterat a causa de les successives destruccions i algunes restauracions bastant polèmiques. Després del seu abandonament com a teatre ha tingut diverses utilitats, sent una d'elles la d'improvisada plaça de bous. A partir de l'Edat Mitjana va tenir també un ús militar que va contribuir en part al seu manteniment.

 

Quan el va visitar Alexandre de Laborde a principis del segle XIX, i segons consta en els seus gravats, tot i mostrar-se en unes condicions deplorables, mantenia gran part del pòrtic superior, així com les voltes de cobriment dels corredors i vomitoris.

 

La invasió napoleònica suposarà el seu major deteriorament. És utilitzat com a lloc de defensa i la part alta és enderrocada, ja que dificultava les operacions militars. Poc després les Corts de Cádiz acullen baix la seua protecció el nostre Teatre en el que pot considerar-se el primer nomenament de Monument Nacional a Espanya, encara que no seria efectiu fins al 1890.

 

Situat a la concavitat de la muntanya, el pendent va permetre tallar la graderia. El més cridaner és la proporcionalitat de la seua arquitectura. La comprensió d'este Teatre comença per desxifrar el seu traçat regulador. El diàmetre de l'orchestra és de 22 metres i esta dimensió constitueix la mesura a partir de la qual s'organitza l'edifici, per este motiu l'altura del mateix és de 22 metres. Tot un exemple d'harmonia expressada en el Tractat d'Arquitectura de Marc Vitruvi amb un diàmetre de 22 metres.

 

Per a l'estudi de les seues parts establirem tres zones ben definides, la scaenae, l'orchestra i la cavea.

 

El conjunt de l'escenari i tots els elements i sales necessàries per al correcte funcionament de les representacions constitueix el primer dels elements als quals hem fet referència, la scaenae. Estava sobre un pòdium que l'elevava de l'orchestra. Podem dividir-la en diverses parts:

 

El proescaenium és l'espai on actuaven els actors, situat sobre el pòdium entre la orchestra i la scaenae frons. La part més propera a la orchestra, i de vegades un poc més elevada, és el que es denominava el pulpitum. La seua superfície solia estar coberta de fusta i baix es situava el hiposcaenium, la càmera oculta per als mecanismes necessaris en la scaenae, així com per als decorats. En l'alçat de la orchestra s'aixecava una façana que és el que constituïa el frons pulpiti.

 

La scaenae frons era el mur monumental que delimitava el proscaenium a la part posterior i era l'element més espectacular i característic de la scaenae. Estava compost d'un o diversos ordres superposats amb les seues columnes i entaulaments, coronats amb una teulada inclinada que complia una doble funció, d'una banda com a protecció i d'altra contribuïa a l'acústica. Tres portes s'obrien en ell per a donar entrada als actors, una central, la valva règia i dos laterals, valva hospitalarium.

 

El postcaenium és el conjunt de dependències situades darrere de la scaenae frons, el lloc reservat per als vestidors, passadissos, camerinos…

 

El parascaenium són les dependències situades als costats de la scaenae frons. En elles s'obrien dues portes, itinera versurarum, que comunicaven directament amb el proscaenium.

 

El porticus postscaenium era la façana exterior de l'escena amb ordres d'arcs cecs i en ocasions formant un pati posterior.

 

La orchestra és un espai semicircular i està situat entre la scaenae i la cavea. En el seu origen grec era el lloc on es col·locava el cor que acompanyava les representacions.

 

La cavea és la graderia on s'acomoda el públic assistent a les obres. La seua estructura general el divideix en tres zones horitzontals en alçada, cadascuna d'elles reservada a un tipus d'espectador: la inma cavea és la zona més baixa i més propera a l'escenari, sent el públic que veia la representació des d'este lloc el de més alt nivell social i només en algunes ciutats s'admetia a dones d'alt llinatge. És la zona amb més files, amb un radi menor i en la qual caben menys espectadors. La mitjana cavea és el lloc destinat al públic en general i està situada a continuació de la inma cavea. En esta zona allò més normal és que foren homes els assistents, encara que en teatres que per les seves dimensions no pogueren albergar una summa cavea també les dones i els nens es podrien situar allà. La part més elevada, la summa cavea era la zona destinada a les dones i els nens, tot i que com hem esmentat havia teatres que no disposaven d'esta zona.

 

La vomitoria eren les entrades d'accés a la cavea i estaven voltades.

 

En els anys cinquanta en este teatre es va representar La destrucció de Sagunt, que va ser tot un esdeveniment, amb música de Joaquín Rodrigo, fill de la població, i la part dramàtica escrita per Sánchez Castañer i José María Pemán. Per ací van desfilar Mari Carrillo, Adolfo Marsillach i tants d'altres. També s'organitzaven ací Jocs Florals, o concursos de poesia en llengua vernacla, com es deia llavors, on el premiat o premiada obtenia l'anomenada «flor natural». Normalment la reina dels Jocs era una jove de família adinerada, era una mena de presentació en societat. En els anys seixanta s'organitzaven festivals de Masses Corals combinats amb alguna obra clàssica.

 

 

 

Actualment es realitza tots els estius un festival anomenat «Sagunt a escena», amb un variat programa. Recomanem la seua assistència. La nit estival pot transportar a l'espectador, acomodat en un enclavament tan especial, a mons de distància. I deixar-se portar per la brisa marina que banya este teatre no deixa de ser una experiència molt propera a la que en un altre temps atreia fins ací als antics saguntins. El teatre: estranya màgia capaç de guarir l'esperit.

 

​​​​