Navega cap amunt
Inicia

Naixement d'una nova població

Naixement d'una nova població

  

 

 

 
 

EL NAIXEMENT D'UNA NOVA POBLACIÓ

 

Ramón de la Sota y Llano

 

A meitat del segle XIX, a Anglaterra, Henry Bessemer va inventar un sistema d'obtenció d'acer que abaratia extraordinàriament els costos. Això va desencadenar una gran revolució en la fabricació d'acer, i com a conseqüència, es va produir una boja carrera a la recerca del mineral de ferro.

 

Coincidint amb això, es va desenvolupar a Espanya la «Llei de Bases Generals» per a la nova instal·lació de mines del 29 de desembre de 1868. Amb esta llei es donava, sense grans tràmits, la concessió de mines amb caràcter perpetu mitjançant un cànon anual. Es va produir una enèrgica recerca de mines per tot el territori espanyol, sobretot al País Basc. Un dels empresaris bascos que van buscar noves mines en altres terres va ser don Ramón de la Sota y Llano, i les va trobar a Sierra Menera, al terme de Ojos Negros en la província de Terol. La seua intenció era transportar per ferrocarril el mineral de ferro fins al port marítim més proper del litoral mediterrani.

  

Després d’infructuoses converses amb el Ferrocarril General d'Aragó, va decidir construir una línia fèrria pròpia des d’Ojos Negros fins a Sagunt i un moll a la costa saguntina per carregar el mineral, així com una siderúrgia, la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo.

D'esta manera i potser sense adonar-se Ramón de la Sota s'estava convertint en el fundador d'una nova ciutat que aniria consolidant-se amb els anys.

 
 

Les mines d'Ojos Negros i el ferrocarril fins al Port de Sagunt

 

El ferrocarril, de 204 km de longitud, estava dividit en dues seccions: Ojos Negros - Port d'Escandón i Port d'Escandón - Port de Sagunt. El personal d'Ojos Negros portava el mineral fins a Port Escandón i tornava de buit; el personal de Port de Sagunt portava les tremuges buides al Port d'Escandón i tornava amb el tren carregat.

Les obres més importants del ferrocarril van ser els túnels, ponts, estacions i viaductes. El viaducte sobre el riu Albentosa va ser el més espectacular i encara avui és una grandiosa obra d'enginyeria. L'orografia del terreny per on havia de transcórrer el ferrocarril va obligar a la realització de nombrosos túnels; el de màxima longitud està a Jérica.

El 10 de gener de 1902 el projecte va ser aprovat per les Corts Espanyoles. Immediatament es van iniciar les gestions per a l'expropiació i compra dels terrenys.

El 22 de juny de 1907 va quedar acabat el ferrocarril i el 14 de juliol d'eixe mateix any va arribar el primer tren amb mineral d'Ojos Negros al Port de Sagunt.

Paral·lelament a la posada en marxa del ferrocarril, Ramón de la Sota també va iniciar el projecte de la instal·lació d'un moll embarcador del mineral a la platja de Sagunt.

El punt exacte triat va ser el de major profunditat de l'aigua prop de la costa, que aproximadament es troba «al nord del Grau de Sagunt, a uns 1100 m al nord de La Vallesa i a uns 1200 m al sud del braç de la desembocadura del riu Palància».

L'11 d'agost de 1902 el govern va autoritzar la construcció de l'embarcador de mineral. Les obres es van iniciar al febrer de 1905 i es van acabar al març de 1909. Comptava amb un espectacular muntacàrregues per al buidatge dels vagons de mineral cap a les bodegues dels vaixells.

Els treballadors de l'embarcador, del ferrocarril i d'estos tallers van anar creant els primers assentaments al Port entre 1902 i 1909.
 
En aquells temps el ferrocarril disposava d'uns vagons cisterna, tremuges transformades en una mena d'aljub, que eren molt populars a la població del Port de Sagunt. Portaven aigua de les muntanyes de Terol, de molta millor qualitat per beure i cuinar que la que disposava la població com a potable a casa seua. La «tolva», com se la coneixia, quedava estacionada dins de l'empresa, molt a prop del pas d'entrada que hi havia a l'albereda del Port de Sagunt i a unes hores determinades el pas quedava obert perquè tot el que volguera agafara aigua per a casa. Es formava una bona cua, la joventut acudia amb càntirs o garrafes i era un punt de trobada i xerrada esperat, popular i que tots els veïns recordem amb gust.
  

Ara al Port de Sagunt només roman com a símbol l'Alt Forn número 2, el pantalà en desús i un museu industrial en fase de desenvolupament.

 
 

La siderúrgia al camp de Morvedre

 
Com ja hem vist, la instal·lació de la siderúrgica a Sagunt no va respondre a condicions del propi desenvolupament de la indústria valenciana, sinó que va ser una iniciativa totalment independent a ella. Sagunt, a més, no tenia cap condició favorable per a la instal·lació en el seu terme municipal d'una factoria siderúrgica. En 1900 era una població dedicada exclusivament a l'agricultura i la seua màxima preocupació la constituïa la permanent falta d'aigua i les catàstrofes climatològiques. Sagunt es trobava lluny del mineral de ferro i més encara del carbó; no comptava amb mà d'obra abundant ni, per descomptat, qualificada, ja que no hi havia tradició siderúrgica alguna a la zona; a tota la regió no existia una gran indústria de transformació que exigira un consum important d'acer. El seu capital va ser exclusivament basc, la província de València es va limitar a aportar els terrenys i una part de la mà d'obra menys qualificada. La Compañía Siderúrgica del Mediterráneo va ser sempre un cos estrany dins el tradicional teixit industrial valencià, ja que a més no va tenir efectes multiplicadors. Potser això explique la relativa falta d'interès que va suscitar a València una vegada que es va instal·lar, i també el fet que fins a 1933 en realitat no fora considerada com una empresa valenciana, sinó com una empresa basca amb seu a València. 
 
​