Inicia

Castell

Castell
QUI DIRÀ EL PAISATGE

 
            Tot romandrà, segur, damunt de mi
quan vinga el negre vent a les parpelles
—el vent o mort que porte dins de l’home—,
totes les coses que ara em són amades
i estan tan dins de mi i el temps que passa
com una quera, malgastant la vida.

 
            Tots els racons de món que ara visite
tindran uns altres sols i uns altres passos
i uns altres rossinyols o veus tranquil·les.

 
            Però quedarà cert el paisatge,
aquell que porte endins com un perenne
remordiment, com una flama immensa
que dóna, tant s’hi val, pena o amplària.

 
            ¿Quins ulls et miraran com ara et mire,
—oh, paisatge meu, oh, pena meua?
¿També et trobaran bell o els faràs nosa?

 
            Tot quedarà, Senyor, perpetuant-se,
tot romandrà clavat sobre el seu límit,
exacte, ple de dies i solatges.
Jo sols seré, llavors, somni o semblança.

 

            ¡Què curts són els instants sobre la terra!​