Inicia

Riu

Riu
RIU DEL MEU POBLE

 
Quina pena sent quan veig
el meu riu sense gens d’aigua.

 
            Contemple el llit pedregós
que de les muntanyes baixa
com un caminàs tot blanc,
sec el cos i buida l’ànima,
i em venç una pena immensa
quan, vora el meu poble, escampa
el seu abraç poderós
sense més afanys que l’ànsia
d’ofrenar un darrer cant
a l’assedegada plana
que l’espera, amorosida,
des de mil·lenis d’estada.

 
            I quina pena em dóna
vore el meu riu orfe d’aigua!

 
            Mil baladres escampats
són, a penes, una estampa
de verdor que s’insinua
de tret en tret, en la llarga
teoria pedregosa
d’un llit sense jaç ni esperança;
llit que somnia plaers
—endevina, endevinalla—
i fecundants avingudes
i camins amples de plata
que puguen deixar la vida
allà on la mort amenaça.

 
            Quina pena sent en vore
el meu riu sense gens d’aigua!

 
            Pedres seques, pedres calves,
fingida catifa blanca
sense més llum ni color
que el ruixim de la rosada
per les nits, lleu humitat
que el sol en instants agrana.
Vagues, cloròtiques, mínimes
lletreres de verdor pàl·lida,
piteres flaques i nanes
sense virtud ni constància,
cards punxosos, plantes pobres,
tan pobres que ni la saba
vol llançar a l’aire un crit
per si es torna en una llàgrima.

 
            Si algun canyaret mig sec
apareix en una rambla,
al lleu volar de les canyes
al vent, és com una taca
verda que juga a ser vida
entre l’ermàs abocada.

 
            Quina pena, Senyor, dóna
contemplar el riu sense aigua!

 
                                   (1939)​