Camí Reial

Camí Reial

DES DE LA MEUA FINESTRA 


 

    Des de la meua finestra contemple totes les coses

i cada dia que passa és com el punt d’un rosari

de la vida, d’eixa vida que, de tan llarga ja cansa.


 

    Veig els núvols que s’escampen i corren, corren i corren,

la llum malva del crepuscle, la dona que ven cacaues,

i l’autobús de les dotze que sempre passa amb retard.


 

    Des de la meua finestra jo veig moltes, moltes coses.

Unes bones altres males, altres ni bones ni males,

i d’altres tan peregrines que a penes tenen relleu.


 

    (Torna l’home que vol fer-me de la Sociedad

Protectora de Animales y Plantas. I ara, què hi fem?

Caldrà enviar-lo a mamar,o que faça penitència?).


 

    Des de la meua finestra escolte remor de passos,

de cent passos, de mil passos, de cent mil passos i més

(i fins els passos dels coixos i els carretons dels invàlids).


 

    La nit és una discreta senyora plena d’enveja

per remors que no capgira. Els silencis l’estossinen

i fan d’ella una coenta —que, així i tot, a mi m’agrada.


 

    Des de la meua finestra he vist el nuvi que espera,

la mare que duu les filles a l’escola, les minyones

dels senyors grossos del barri, el “Capellà de les Roques”,


 

    el femater, els notaris, el xiquet de la farmàcia,

l’aiguader, els gats i els gossos, el sabater del cantó

i deu o dotze mil cares que no vull descriure encara.


 

    Des de la meua finestra contemple els vells fumerals,

els fumerals que han quedat sense vida i sense fum,

veronyosos i plorosos, plens d’enyor i teranyines.


 

    Un dia haurem d’escriure un respons pels fumerals,

per tots aquells que han caigut, com bons soldats, en la lluita

i pels que encara perduren per dir-nos que Déu no mor.


 

    Des de la meua finestra considere la muntanya

—que el meu poble té muntanya, ¿saben?, i també té mar—

i pense que la muntanya és una cosa ben bona


 

    encara que des de lluny pot semblar una berruga

a tot aquell que no cerca tota la filosofia

que ens ofrena la muntanya. I vostés, senyors, m’entenen.


 

    Des de la meua finestra puc seguir el vol temàtic

dels coloms d’ala pintada que solten els colombaires.

I vull creure que sóc lliure com els ocells que dominen


 

 

    l’espai de serena calma que els enlaira cap al cel.